s                 a                     p               s
[Revista de VNG #8 - Juny 1998]

COMENÇAR EN EL MÓN DE LA MÚSICA

 

El grup Glaucs vam començar tocant en la festa d’un amic a Palafrugell. Ens vam ajuntar un grup de músics que no ens coneixíem per fer una mena de jam session. El fet és que ens va agradar molt com sonàvem i vam decidir seguir tocant pels bars. Al cap d’uns mesos, en Lluís i jo vam començar a fer els temes del disc, els vam presentar al grup, vam gravar una maqueta i la vam enviar a diferents discogràfiques. Al poc temps la companyia RCA ens van fitxar. D’aquí ja en va sortir el primer disc. Tot va passar molt ràpid. La veritat és que vam quedar molt sorpresos de fitxar i gravar tan ràpid, sense un treball previ. Fins a aquell moment, com a Glaucs, tan sols havíem fet 8 o 9 concerts.

 

Després d’aquest primer treball amb RCA vam fitxar per la discogràfica Magna Music. El canvi té la seva lògica. Magna Music és una companyia independent catalana, que domina molt més el que és el mercat català, ja no només pel que fa a capitals, sinó que també domina tot el que són els pobles. Una multinacional com RCA, amb seu a Madrid, és difícil que domini el territori d’aquí.

 

Les nostres influències es poden buscar en el pop britànic, però també ens agrada Bach (que no és pop britànic) i Serrat (que no és un clàssic). Ens agrada tota la música en general, des de Beetthoven fins a Sepultura, passant per The Beatles (amb una influència molt important en el nostre grup) i Oasis, Bon Jovi, Pearl Jam, Raimon, Pi de la Serra... Tot ens agrada. No és bo tancar-se en un estil i escoltar sempre la mateixa música, perquè t’acabes avorrint. És molt monòton.

 

A l’hora de valorar el moment actual de la música que es fa a casa nostra, tot i que és bo, cal dir que és difícil sortir fora dels Països Catalans. Si cantes en català anar a fer concerts a Múrcia, per exemple, és difícil. Sé que s’ha fet, i també en conec els resultats. Des que hi va haver el boom del que es va anomenar rock català, amb l’experiència del Palau Sant Jordi, hi ha hagut una davallada important. Se’n va anar tot de les mans. Es van gravar moltíssims discos de moltíssims grups, pel simple fet de cantar en català, sense tenir en compte el seu nivell. Ara sembla que això s’ha estabilitzat una mica i ja es mira més el que és el nivell abans de gravar un disc. Ja no només és té en compte la llengua. Ara comencen a sortir grups que estan molt bé, i sembla que la gent respongui. Torna a haver-hi una demanda del públic de grups en català.

 

Referent al 25% de música en català que s’emet a través de les emissores públiques d’aquí, penso que la música s’ha d’escoltar per la qualitat no per l’idioma. Si hi ha un 50% de música en català, molt bé, però que sigui bona: No que pel simple fet de cantar en català et posin a la ràdio. Si la música no t’agrada, aquest 25% o 50% no beneficia les vendes. Però, si és bo, és una bona promoció.

 

Els grups anomenats veterans, fa 10 anys, van ser els impulsors del rock català, per dir-ho d’alguna manera. Van provocar que se’ls escoltés i han creat un gran mercat discogràfic a Catalunya. Actualment els grups que surten són la nova generació d’aquest rock català. Però això de les noves generacions passa com en les generacions humanes: quan passen els anys van sortint coses noves, i és normal que es parli de generacions.

 

Si hi ha un mercat, i penso que ara està més establert, seguirem endavant, 10 anys més o els que calguin. Si hi ha gent que ho té més difícil, també hi ha qui ho té més fàcil. Però tothom és com és, i així seguirà. El camí és difícil.

 

Jofre Bardagí,

vocalista de Glaucs